En l’esgrima, des de la iniciació a l’alta competició, de l’escola fins als centres d’alt rendiment, i des de l’aficionat al professional es manté, com a element intrínsec a la seva pràctica, el respecte a un mateix, als rivals, als companys, al mestre i als materials utilitzats. En l’àmbit psicològic, com a esport individual, reforça la confiança en un mateix, i el seu caràcter de lluita, amb oposició directa, desenvolupa l’autocontrol en situacions diverses. L’elevat nombre d’estímuls (atacs, fintes, parades...) i la constant interacció amb el rival fan necessari un elevat component d’atenció-concentració.
En l’àmbit psicomotor cal destacar que l’asimetria ajuda en l’afirmació de la lateralitat i l’estructuració de l’esquema corporal. Existeix un gran control de l’equilibri dinàmic i una organització espacial diferenciada, condicionada per l’ús d’un objecte-implement que provoca la variació en la percepció habitual de la distància per part de l’alumne; implica també la coordinació mà-cames, el desenvolupament de la precisió i un elevat tractament de la informació davant les múltiples situacions de combat. En l’àmbit actitudinal la principal característica és el treball sobre els valors intrínsecs de l’esgrima: respecte al rival i l’àrbitre, deferència al mestre, cura del material, reconeixement i acceptació de la derrota i correcta actitud davant la victòria. A més, en l’alta competició, és un dels pocs esports on, encara, hi ha esportistes que ajuden l’àrbitre en situacions que els hi són desfavorables, com per exemple rebutjar un tocat que es dóna guanyador per un error d’observació arbitral. En l’àmbit de la condició física l’esgrima permet treballar les diferents qualitats: la força gràcies a la potència dels desplaçaments, la velocitat amb les accions amb l’arma, la resistència per la intermitència de les accions i, finalment, la flexibilitat, necessària per aconseguir l’amplitud de moviment en la tècnica del fons. L’existència d’una arma permet equilibrar les diferències de força entre tiradors de característiques diferents. El component tecnicotàctic fa que la condició física sigui un instrument més en la consecució del rendiment i no una finalitat en si mateixa. En l’àmbit cognitiu, la necessitat de prendre decisions, de forma ràpida i encertada, fa del nostre esport un joc d’escacs d’alta velocitat mental. Tenim estratègia, i molta, però a diferència d’aquest joc de taula, no es pot aturar el rellotge, les accions es precipiten en mil•lèsimes de segon i cal estar preparat. La importància de treballar de forma conjunta les capacitats físiques amb les cognitives i actitudinals fa que les unes sense les altres no tinguin sentit en l’aprenentatge del nostre esport. L’esgrima requereix d’un procés d’ensenyament integral que possibiliti l’adaptació dels elements apresos a les diferents situacions de combat. _____________________
Text publicat a la revista Som el Sam (núm 19; 2006) i adaptat parcialment de l’article: Iglesias, X; Anguera, B; González Arévalo, C. (2007): Valors en guàrdia. Apunts E.F. 87:35-53.
Xavier Iglesias
Entrades
