Per què és important la talla en l’esgrima?

Per què és important la talla en l’esgrima?

En l’esgrima és reconeguda la importància que té l’envergadura en la disputa dels assalts. Un tirador amb major longitud de braços pot, per exemple, atacar sobre la preparació, o bé, contraatacar obrint la distància, amb major facilitat de la que ho faria un esgrimidor amb menor envergadura. La distància, entesa com l’espai que un tirador necessita per tocar al seu adversari, tan sols es pot entendre, en l’esgrima, de forma individual; és a dir, que la distància entre dos tiradors no és la mateixa; mètricament sí, però tècnicament no. És a dir, l’espai que necessita un tirador de 1,90 per tocar el seu adversari, no és el mateix que el necassari per un tirador de 1,70, per tant el concepte de distància d’atac serà tractat de forma diferent per ambdos. El concepte distància, en l’esgrima, és un element determinat per a l’èxit i la capacitat de gestionar-la és el factor que permet guanyar els assalts. És per això que un tirador de major envergadura disposa d’una major facilitat per assolir avantatge en les diferents situacions de combat. L’envergadura de qualsevol persona va estretament lligada a la seva alçada i, per tant, la talla ha estat considerada, per a molts tècnics, com un dels factors de rendiment de l’esgrima, i com a tal, ha estat incorporada en alguns dels programes de selecció de talents d’aquest esport.
Un dels sistemes que disposem per constatar quines són les variables que poden incidir en el rendiment és l’anàlisi del perfil del campió. Mitjançant l’estudi de diferents campions podem establir quin és el model (cineantropomètric, fisiològic, tècnic...) que més s’apropa al conjunt d’esportistes que han assolit l’èxit. Si ens fixem en la talla, podem agafar com a referència un estudi de Revenu (1988), poc després de finalitzats els Jocs Olímpics de Seul’88, en el que la mitjana d’alçada dels medallistes individuals fou de 1,90 m en els espasistes, 1,85 m en els floretistes i de 1,81 m en els sabristes, mentre que les floretistes presentaven uns valors mitjans de 1,78 m. Si ho comparem a la mitjana dels equips espanyols en aquell moment podem veure com l’estatura d’aquests era significativament inferior: espasistes 1,85 m, floretistes 1,76 m, sabristes 1,74 m i noies de floret 1,63 m. Queda clar que no es pot dir que per la menor alçada del combinat espanyol no s’assoleixen rendiments òptims, però queda clar que la talla és un factor més a afegir.
Finalment, sobre la talla hi ha un darrer anàlisi que es considera i que, amb les xifres exposades també es pot discutir; es tracta de la major alçada dels espasistes en relació a floretistes i sabristes (que va resultar significativa estadísticament en l’estudi dels equips espanyols, p<0,05; Iglesias, 1997). Per què pot ser més determinant ser alt en l’espasa que en la resta de modalitats? O el que és similar, per què els espasistes d’alt nivell presenten una talla superior a floretistes i sabristes? Doncs la resposta és que la convenció pròpia de floret i sabre disminueix sensiblement l’efecte de domini sobre la distància, pel fet que no tan sols s’ha de tocar primer, sinó que, a més a més, hi ha que posseir la prioritat de l’acció, i en això ja intervenen moltes més variables tàctiques que disminueixen, per tant, la importància que el factor envergadura té en l’espasa.



Xavier Iglesias
Mestre d’esgrima

Fonts:
Iglesias X (1997): Valoració funcional específica en l’esgrima. Tesi Doctoral. UB-INEFC. Barcelona.
Revenu D (1988): Escrime. EPS 214:36-37.


--> Article publicat a la revista SOM el SAM núm. 12 (2003)
(Iglesias X. Per què... és important la talla en l’esgrima? Som el Sam, 2003, 12:2)

Per què és complicat l’arbitratge en l’esgrima ?

Per què és complicat l’arbitratge en l’esgrima ?

Un dels principals problemes de l’esgrima moderna és l’arbitratge. Si analitzem els principals factors que condicionen aquesta dificultat podem comprendre i intentar resoldre, si més no, mínimament la problemàtica. Segons el meu parer hi ha quatre grans factors que incideixen en l’arbitratge: el primer és la dificultat que existeix en la interpretació de les accions, principalment, en la “lectura” de la convenció del floret i sabre. Com sabeu, aquestes armes es reglamenten segons una normativa interna, que anomenem convenció, per la qual es prioritza, davant de tocats dobles, les accions ofensives, obligant el tirador atacat a fer parada i resposta, o bé contraatacar guanyant un temps d’esgrima...Bé, en l’explicació ens allargaríem massa, així que em centraré en el problema, que no és la convenció per si mateixa, sinó la dificultat que els àrbitres tenen, o tenim, per interpretar el joc d’intencions que els dos tiradors tenen en l’execució de les diferents accions, dins la reglamentació de cada arma. El segon factor és la manca d’homogeneïtat de criteris davant diferents accions o situacions, que generen, per addició de decisions divergents, o pel retard en la informació de modificacions del reglament, la confusió permanent d’àrbitres i tiradors. Com a tercer factor vull destacar la dificultat que té l’àrbitre en analitzar visualment les accions que es succeeixen a la pista sense perdre l’ull als llums de l’aparell senyalitzador, fet que sovint, és costós. A més a més, durant tot l’assalt l’àrbitre ha de mantenir uns alts nivells d’atenció i concentració en les situacions d’assalt, fet que en situacions de pressió ambiental (tècnics que pressionen amb protestes, públic cridaner, tiradors que no faciliten la tasca...) encara es dificulta molt més. El quart i darrer factor va lligat a les deficiències de la formació, ètica i interès arbitral per part de tiradors, clubs i federacions. Anant de menys a més, podem comprovar com, en general, existeix una baixa motivació per arbitrar competicions, a excepció de les remunerades. També comprovem que en moltes sales d’esgrima actuals, per canvis en els hàbits de treball, els tiradors cada cop arbitren menys en els entrenaments, amb la qual cosa es disminueix la seva capacitat d’anàlisi d’accions i facilitat per l’arbitratge. Però sens dubte, el pitjor enemic de l’esport de l’esgrima és l’àrbitre que actua, en les seves decisions, amb benefici voluntari - interès de club, de país o per amistat personal - per a un dels dos tiradors. Els despropòsits s’accentuen fins arribar a la Real Federación Española de Esgrima, que ha trigat 14 anys en publicar un reglament actualitzat en castellà, o la pròpia Federació Internacional, incapaç en tants anys, de generar una estructura de formació coherent i homogènia, amb criteris concrets, amb una transmissió d’informació entenedora i fluïda i, per exemple, amb vídeos aclaridors, que facilitin a tothom la comprensió del reglament i l’arbitratge .


Xavier Iglesias
Àrbitre internacional de la FIE

Publicat a: Iglesias X. Per què és complicat l’arbitratge en l’esgrima? Som el Sam, 1999, 9:5.