dissabte, 28 de març del 2009
diumenge, 22 de març del 2009
Patrícia Jiménez es classifica per a la fase final M-20
Patrícia Jiménez es classifica per a la fase final del Campionat d'Espanya M-20. La Patri, ha estat l'única de les nostres "INEFAS" que ho ha aconseguit, però hem de considerar que cap d'elles és M-20, i és més, gairebé totes són, encara, de categoria M-15... ja arribarà el nostre moment !!!
divendres, 20 de març del 2009
dimecres, 18 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Patrícia Jiménez guanya la lliga catalana M-15
PATRÍCIA JIMÉNEZ GUANYA LA SEVA PRIMERA COMPETICIÓ D'ESGRIMA
Ja fa algunes competicions que la Patrícia acaronava la possibilitat de fer-se amb la victòria, però no ha estat fins el dissabte 14 de març que ho ha aconseguit. La victòria a la Lliga Catalana d'espasa M-15 la consolida en el número 2 del rànking català infantil, encara que ja a només 3 puntets de l'actual líder, que no és una altra que la Helena López.
Berta Ballesteros va pedre el seu assalt de la taula de 16 amb la segona classificada de la prova, Anna Delhom (SEA)... amb l'esquerra !!! per la seva lesió a la mà dreta.
Núria Rubio i Sara Bouaraba, van veure com les seves companyes de club, Rosa Cuevas i Manuela Hincapié els hi barraven el pas a la final, per 15 a 6 i 15 a 8, respectivament.
En les semifinals la Patrícia va fer-se amb la victòria per 15 a 9 davant l'Helena.
A la final la Patrícia va saber gestionar molt bé l'assalt amb Anna Delhom i va fer-se amb una victòria per 15 a 14.
dissabte, 14 de març del 2009
divendres, 13 de març del 2009
"Possunt quia posse videntur" (Virgilio)
Frase de la setmana: "Possunt quia posse videntur" (Virgilio) - [Poden els que creuen que poden]
diumenge, 8 de març del 2009
Estades Esportives d'Estiu 2009 - INEFC
El Club Esportiu INEF - Bcn, presenta les ESTADES ESPORTIVES que es duran a terme durant L’ESTIU 2009.
Les setmanes que s'ofertaran són les següents:
29-3 juliol
6-10 juliol
13-17 juliol
TIPUS D’ESTADES:
1. Estades Multiesportives
2. Estades de Gimnàstica
3. Estades d’Esgrima
Els preus són els següents
UNA SETMANA: 155 €/setmana
DUES SETMANES: 150 €/setmana
TRES SETMANES: 145 €/setmana
Caldria que ens digueu el més aviat possible si esteu interessades en participar en les d'esgrima, per tal d'obrir-ho a d'altres clubs, o no.
Les setmanes que s'ofertaran són les següents:
29-3 juliol
6-10 juliol
13-17 juliol
TIPUS D’ESTADES:
1. Estades Multiesportives
2. Estades de Gimnàstica
3. Estades d’Esgrima
Els preus són els següents
UNA SETMANA: 155 €/setmana
DUES SETMANES: 150 €/setmana
TRES SETMANES: 145 €/setmana
Caldria que ens digueu el més aviat possible si esteu interessades en participar en les d'esgrima, per tal d'obrir-ho a d'altres clubs, o no.
On està la Marina?
Aquest cap de setmana, la Marina també ha competit en el Cnat. de Catalunya, però no d'esgrima, sinó de sincro. Lo trobeu a la foto?
Si teniu curiositat per la sincro us proposo que veieu l'àlbum del cap de setmana que s'ha penjat a picasa:
... o bé el Blog del club de sincro de la Marina: http://clubpelegri.blogspot.com/
Club Esportiu INEF: 2 bronzes al Cnat. Catalunya Absolut
No podien començar de millor manera els Campionats de Catalunya 2009 pel Club Esportiu INEF. Les nostres representants han tingut una destacada actuació al primer campionat del 2009, que ha estat ni menys ni menys que el Campionat de Catalunya d’Espasa Femenina Absoluta, el plat fort de l’espasa femenina catalana. El botí aconseguit avui per les nostres tiradores ha estat de 2 medalles de bronze i 2 posicions de finalistes, el que suposa tot un èxit si tenim en compte que totes les participants de l’INEF són de categoria inferior a l’absoluta i la curta història de la nostra secció (som uns nouvinguts en el món de l’esgrima). A nivell individual, les “inefes” han començat una miqueta temoroses, però poc a poc s’han deixat anar i han començat a plantar cara a les seves rivals, fins al punt de col·locar a 2 tiradores entre les 8 finalistes de la competició. Gisela Chico no ha pogut superar a Sara Martin (SAM), sent derrotada per 13 a 15, però Irene Benedicto si que ha pogut amb Lórien Folguera (SAM), una de les favorites al títol, a la que ha superat per 15 a 12. A semifinals, Irene Benedicto s’ha mostrat molt combativa, però tampoc ha pogut superar a Sara Martin, caient eliminada per un meritori 12 a 15. Aquesta medalla de bronze, ha suposat la primera medalla d’una representant de la nostra secció a un Campionat de Catalunya Absolut, el que suposa tota una fita històrica. Però aquí no s’ha acabat el bon paper del nostre club, a la prova per equips també hem donat molta guerra. Les primeres en entrenar en escena han estat Rosa Cuevas, Manuela Hincapié i Camila Pérez, integrants de l’equip INEF-2, que s’han desfet del SAM-2, per 45 a 41. A semifinals, s’han trobat amb el potent equip del SEA, davant del qual no han tingut cap oportunitat, caient per un contundent 19 a 45. L’altra semifinal, l’han disputat l’INEF-1, conformat per Irene Benedicto, Gisela Chico i Patrícia Jiménez, i el SAM-1, un duel de gran intensitat que s’ha decidit per un sol tocat, 45 a 44, favorable al SAM, equip que al final s’ha proclamat Campió de Catalunya. Al perdre tots dos equips de l’INEF a semifinals, han tingut que disputar entre ells un encontre per decidir qui es feia amb la medalla de bronze i qui amb la 4ª posició. També ha estat un duel de molta emoció, finalment guanyat per l’INEF-1 per 45 a 42.
Irene Benedicto: Bronze al Cnat. catalunya Absolut
Les nostres representants han tingut una destacada actuació al Campionat de Catalunya Absolut d'espasa Femenina del 2009.
A nivell individual, la Irena s'ha classificat per a la final, on ha derrotat a Lórien Folguera (SAM), una de les favorites al títol, a la que ha superat per 15 a 12. A semifinals, Irene Benedicto s’ha mostrat molt combativa, però tampoc ha pogut superar a Sara Martin, caient eliminada per un meritori 12 a 15. Aquesta medalla de bronze, ha suposat la primera medalla d’una representant de la nostra secció a un Campionat de Catalunya Absolut, el que suposa tota una fita històrica.
Poc després, la Irene ha assolit una segona medalla de bronze, amb l'equip INEF-1 (Patrícia, Irene i Gisela).
Enhorabona !!!
dissabte, 7 de març del 2009
divendres, 6 de març del 2009
Pensa que ell/a pensa el que tu penses, i anticipa't !!!
La frase de la setmana: Pensa que ell/a pensa el que tu penses, i anticipa't !!!
La clau de l'èxit tàctic d'un assalt és no creure que un pot fer el que vol. El contrari també tira, i interactúa de forma constant amb nosaltres; per tant, hem de ser capaços d'analitzar els seus pensaments per realitzar una acció que s'anticipi a la seva. L'esgrima és un escacs mòbil d'alta velocitat; un joc d'intele·ligències on l'execució motriu és determinant.
La clau de l'èxit tàctic d'un assalt és no creure que un pot fer el que vol. El contrari també tira, i interactúa de forma constant amb nosaltres; per tant, hem de ser capaços d'analitzar els seus pensaments per realitzar una acció que s'anticipi a la seva. L'esgrima és un escacs mòbil d'alta velocitat; un joc d'intele·ligències on l'execució motriu és determinant.
dimecres, 4 de març del 2009
Per què... ha costat tant la primera medalla olímpica?
Per què... ha costat tant la primera medalla olímpica?
En les 28 precedents edicions dels Jocs Olímpics el medaller de l’esgrima espanyola sempre ha estat en blanc. Els Jocs Olímpics de l’era moderna han hagut de viure en 3 segles diferents per deixar passar 112 anys des de la primera edició dels Jocs moderns fins Beijing’2008 on l’espasista José Luís Abajo, Pirri, ha assolit un bronze històric. Els motius pels quals l’espera s’ha fet tant llarga són molts, i les anàlisis, diverses. La realitat és que l’esgrima espanyola, una de les precursores de l’estudi de l’esgrima en els segles XVI i XVII, va anar deixant de forma progressiva l’hegemonia de l’esgrima en països molt propers com Itàlia i França, que van ser capaços de generar escoles d’esgrima pròpies, dotades de gran rellevància i, sobre tot, d’un gran desenvolupament arreu dels seus territoris. D’altres països van aconseguir crear també escoles pròpies, com el cas de l’hongaresa, en base a una evolució de l’escola italiana, o com és el cas del sistema alemany, si més no d’espasa, com a contraposició a l’escola francesa. Ni a Catalunya, ni a Espanya vam ser capaços de trobar un tret identificatiu propi. Per què? La resposta és digna d’un estudi de tesi doctoral –us animo a que la fem plegats!- però a hores d’ara els intents de respostes han de ser molt, massa reduccionistes: potser per excés d’orgull propi entre els diferents mestres; potser per la recurrent mania –encara massa extensa- de menystenir la feina dels altres; potser per desídia o manca de perspectives de futur. La realitat ens diu que en aquests 5 o 6 segles que han passat des de Jaume Pons (1474) i Jerónimo de Carranza (1569) fins els nostres dies s’ha perdut la iniciativa en l’estudi i la pràctica de l’esgrima. Si ens comparem amb els nostres veïns francesos podrem comprovar les diferències: França és el primer país del medaller olímpic d’esgrima de la història amb 115 medalles, les mateixes que Espanya té en TOTS els esports al llarg de la història. En esgrima en tenim una sola, com Portugal o Argentina. Altres exemples poden ser Itàlia amb 114 medalles o Hongria amb 82... o d’altres països menys potents com Romania amb 14, Suïssa amb 8 o Dinamarca amb 6. Els resultats no són l’únic indicador que ens diferencia del país veí; la seva estructura és envejable, com la seva organització i la voluntat de fer les coses bé i, sobre tot, les diferències en nombre de practicants: mentre Espanya tenia l’any 2006 un total de 1469 llicències en 81 clubs actius, França en tenia 59108 en més de 750 clubs. I què hem de fer? Aprendre, compartir els aprenentatges, respectar la feina dels altres i agrair l’esforç de tots els que s’hi dediquen a l’esgrima: mestres, tiradors, dirigents, famílies i d’altres col·lectius que incideixen en el nostre esport... i treballar, buscant la qualitat en el dia a dia, fugint de mètodes ancorats exclusivament en vivències personals i cercant nous mitjans de treball, més creatius, actuals i dinàmics. Potser així no haurem d’esperar altres 112 anys fins assolir la primera medalla per a un tirador o tiradora catalans.
Xavier Iglesias
Fonts: Memoria deportiva RFEE 2006 i http://www.escrime-ffe.fr/Site_FFE/ffe/chiffres.htm [consulta 15-9-08]
En les 28 precedents edicions dels Jocs Olímpics el medaller de l’esgrima espanyola sempre ha estat en blanc. Els Jocs Olímpics de l’era moderna han hagut de viure en 3 segles diferents per deixar passar 112 anys des de la primera edició dels Jocs moderns fins Beijing’2008 on l’espasista José Luís Abajo, Pirri, ha assolit un bronze històric. Els motius pels quals l’espera s’ha fet tant llarga són molts, i les anàlisis, diverses. La realitat és que l’esgrima espanyola, una de les precursores de l’estudi de l’esgrima en els segles XVI i XVII, va anar deixant de forma progressiva l’hegemonia de l’esgrima en països molt propers com Itàlia i França, que van ser capaços de generar escoles d’esgrima pròpies, dotades de gran rellevància i, sobre tot, d’un gran desenvolupament arreu dels seus territoris. D’altres països van aconseguir crear també escoles pròpies, com el cas de l’hongaresa, en base a una evolució de l’escola italiana, o com és el cas del sistema alemany, si més no d’espasa, com a contraposició a l’escola francesa. Ni a Catalunya, ni a Espanya vam ser capaços de trobar un tret identificatiu propi. Per què? La resposta és digna d’un estudi de tesi doctoral –us animo a que la fem plegats!- però a hores d’ara els intents de respostes han de ser molt, massa reduccionistes: potser per excés d’orgull propi entre els diferents mestres; potser per la recurrent mania –encara massa extensa- de menystenir la feina dels altres; potser per desídia o manca de perspectives de futur. La realitat ens diu que en aquests 5 o 6 segles que han passat des de Jaume Pons (1474) i Jerónimo de Carranza (1569) fins els nostres dies s’ha perdut la iniciativa en l’estudi i la pràctica de l’esgrima. Si ens comparem amb els nostres veïns francesos podrem comprovar les diferències: França és el primer país del medaller olímpic d’esgrima de la història amb 115 medalles, les mateixes que Espanya té en TOTS els esports al llarg de la història. En esgrima en tenim una sola, com Portugal o Argentina. Altres exemples poden ser Itàlia amb 114 medalles o Hongria amb 82... o d’altres països menys potents com Romania amb 14, Suïssa amb 8 o Dinamarca amb 6. Els resultats no són l’únic indicador que ens diferencia del país veí; la seva estructura és envejable, com la seva organització i la voluntat de fer les coses bé i, sobre tot, les diferències en nombre de practicants: mentre Espanya tenia l’any 2006 un total de 1469 llicències en 81 clubs actius, França en tenia 59108 en més de 750 clubs. I què hem de fer? Aprendre, compartir els aprenentatges, respectar la feina dels altres i agrair l’esforç de tots els que s’hi dediquen a l’esgrima: mestres, tiradors, dirigents, famílies i d’altres col·lectius que incideixen en el nostre esport... i treballar, buscant la qualitat en el dia a dia, fugint de mètodes ancorats exclusivament en vivències personals i cercant nous mitjans de treball, més creatius, actuals i dinàmics. Potser així no haurem d’esperar altres 112 anys fins assolir la primera medalla per a un tirador o tiradora catalans.
Xavier Iglesias
Fonts: Memoria deportiva RFEE 2006 i http://www.escrime-ffe.fr/Site_FFE/ffe/chiffres.htm [consulta 15-9-08]
--> Article publicat a la revista SOM el SAM (2008)
Per què... ser mestre d’esgrima és més que una professió?
Per què... ser mestre d’esgrima és més que una professió?
Les feines s’agafen i es deixen. Hom pot treballar de telefonista, encarregat o venedor, i canviar de feina; però mestre d’esgrima mai es deixa de ser, encara que no hi exerceixis activament.
Aquesta reflexió la vull incorporar en uns dies on la nostra feina, la de mestre d’esgrima, així com la d’altres professions de l’esport serà motiu d’anàlisi arran de la publicació i desplegament normatiu de la nova llei 3/2008, de 23 d'abril, de l'exercici de les professions de l'esport (DOGC núm. 5123 - 02/05/2008), que regula les titulacions necessàries per exercir qualsevol professió vinculada a l’esport. Aquesta llei regularà la nostra activitat, tant la dels mestres, com la dels tècnics de categories inferiors, i hem d’estar prou preparats.
La llei 3/2008 defineix 4 grans professions de l’esport; el tècnic d’esgrima s’emmarca dins la que es correspon a “Entrenadors professionals” , malgrat en alguns casos també podria considerar-se la vinculació a la figura de “Directors esportius”. Tots els que fem de tècnics estarem obligats a inscriure’ns al Registre Oficial de Professionals de l'Esport de Catalunya creat pel Consell Català de l'Esport-Escola Catalana de l'Esport (els llicenciats en EF/CAFE tan sols s’han de col·legiar). Tan sols podran treballar com a tècnics d’esgrima aquells que disposin de la titulació de Tècnic d’Esgrima (Nivells I i II) o Tècnic Superior d’Esgrima (Nivell III), que equival al títol de mestre d’esgrima; o bé la llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport amb especialitat d’esgrima. Qui no disposi de la titulació tan sols podrà seguir treballant com a tècnic d’esgrima si realitza un procés d’ HABILITACIÓ (destinat a les persones que abans de l'aplicació de la llei ja treballaven com a tècnics d’esgrima). També s’estableix un procediment d’ACREDITACIÓ DE COMPETÈNCIES, per a persones amb algun tipus de formació (reglada o no reglada) i/o experiència demostrable, que realitzarà l’ INSTITUT CATALÀ DE QUALIFICACIONS PROFESSIONALS (ICQP) del Departament d’Educació. Finalment, per a tiradors amb una llarga vida esportiva que no disposin de la titulació adient, es disposarà un sistema de VALIDACIÓ, mitjançant el qual s’establirà un “pont” de connexió formativa amb el nivell I de formació de tècnics d'esport. Sens dubte un gran repte per a tots nosaltres, però que hem de veure amb la mateixa normalitat amb que d’altres ocupacions veuen regulada la seva professió, i també amb la perspectiva històrica dels nostres antecedents: La figura del mestre d’esgrima ja apareix a la Grècia de fa més de 2500 anys amb l’”hoplomaches”; posteriorment les centúries romanes foren instruïdes de forma sistemàtica pels “lanistae”, mentre que a partir del s.XV diferents mestres d’esgrima europeus, principalment italians i espanyols, desenvolupen, mitjançant diferents tractats d’esgrima, els fonaments de l’esgrima moderna. Segons Richard Cohen (2003), un dels primers intents de “regulació professional” es va produir l’any 1540 a Anglaterra, on Enric VIII va decidir donar una llicència exclusiva d’ensenyament de l’esgrima a qui va considerar eren “Mestres de la Noble Ciència de la Defensa”, necessitant, els aspirants, més de 14 anys de formació per disposar d’aquest privilegi. Ningú més va estar autoritzat a ensenyar esgrima... però d’això ja fa molt de temps, som al s. XXI. i, malgrat tot, els mestres d’esgrima, sempre serem, amb o malgrat les lleis, mestres d’esgrima.
Xavier Iglesias
Mestre d’esgrima
Fonts: Cohen R (2003). Blandir la espada. Destino, Madrid.
Llei 3/2008, de 23/4, de l'exercici de les professions de l'esport (DOGC núm. 5123 - 02/05/2008)
Aquesta reflexió la vull incorporar en uns dies on la nostra feina, la de mestre d’esgrima, així com la d’altres professions de l’esport serà motiu d’anàlisi arran de la publicació i desplegament normatiu de la nova llei 3/2008, de 23 d'abril, de l'exercici de les professions de l'esport (DOGC núm. 5123 - 02/05/2008), que regula les titulacions necessàries per exercir qualsevol professió vinculada a l’esport. Aquesta llei regularà la nostra activitat, tant la dels mestres, com la dels tècnics de categories inferiors, i hem d’estar prou preparats.
La llei 3/2008 defineix 4 grans professions de l’esport; el tècnic d’esgrima s’emmarca dins la que es correspon a “Entrenadors professionals” , malgrat en alguns casos també podria considerar-se la vinculació a la figura de “Directors esportius”. Tots els que fem de tècnics estarem obligats a inscriure’ns al Registre Oficial de Professionals de l'Esport de Catalunya creat pel Consell Català de l'Esport-Escola Catalana de l'Esport (els llicenciats en EF/CAFE tan sols s’han de col·legiar). Tan sols podran treballar com a tècnics d’esgrima aquells que disposin de la titulació de Tècnic d’Esgrima (Nivells I i II) o Tècnic Superior d’Esgrima (Nivell III), que equival al títol de mestre d’esgrima; o bé la llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport amb especialitat d’esgrima. Qui no disposi de la titulació tan sols podrà seguir treballant com a tècnic d’esgrima si realitza un procés d’ HABILITACIÓ (destinat a les persones que abans de l'aplicació de la llei ja treballaven com a tècnics d’esgrima). També s’estableix un procediment d’ACREDITACIÓ DE COMPETÈNCIES, per a persones amb algun tipus de formació (reglada o no reglada) i/o experiència demostrable, que realitzarà l’ INSTITUT CATALÀ DE QUALIFICACIONS PROFESSIONALS (ICQP) del Departament d’Educació. Finalment, per a tiradors amb una llarga vida esportiva que no disposin de la titulació adient, es disposarà un sistema de VALIDACIÓ, mitjançant el qual s’establirà un “pont” de connexió formativa amb el nivell I de formació de tècnics d'esport. Sens dubte un gran repte per a tots nosaltres, però que hem de veure amb la mateixa normalitat amb que d’altres ocupacions veuen regulada la seva professió, i també amb la perspectiva històrica dels nostres antecedents: La figura del mestre d’esgrima ja apareix a la Grècia de fa més de 2500 anys amb l’”hoplomaches”; posteriorment les centúries romanes foren instruïdes de forma sistemàtica pels “lanistae”, mentre que a partir del s.XV diferents mestres d’esgrima europeus, principalment italians i espanyols, desenvolupen, mitjançant diferents tractats d’esgrima, els fonaments de l’esgrima moderna. Segons Richard Cohen (2003), un dels primers intents de “regulació professional” es va produir l’any 1540 a Anglaterra, on Enric VIII va decidir donar una llicència exclusiva d’ensenyament de l’esgrima a qui va considerar eren “Mestres de la Noble Ciència de la Defensa”, necessitant, els aspirants, més de 14 anys de formació per disposar d’aquest privilegi. Ningú més va estar autoritzat a ensenyar esgrima... però d’això ja fa molt de temps, som al s. XXI. i, malgrat tot, els mestres d’esgrima, sempre serem, amb o malgrat les lleis, mestres d’esgrima.
Xavier Iglesias
Mestre d’esgrima
Fonts: Cohen R (2003). Blandir la espada. Destino, Madrid.
Llei 3/2008, de 23/4, de l'exercici de les professions de l'esport (DOGC núm. 5123 - 02/05/2008)
--> Article publicat a la revista SOM el SAM (2009)
(Iglesias X. Per què... ser mestre d’esgrima és més que una professió? Som el Sam, 2009, 23:3)
diumenge, 1 de març del 2009
LES "OLÍMPIQUES" DE L'INEFC DONEN LA TALLA A LA FASE NACIONAL M-17 D'AMPOSTA
(Foto Irene Benedicto; Irene fent un excel·lent tocat al peu a la fase nacional M-17)LES OLÍMPIQUES DE L'INEFC DONEN LA TALLA A LA FASE NACIONAL M-17 D'AMPOSTA.
Aquest cap de setmana s'ha disputat al Centre de Tecnificació Esportiva Terres de l'Ebre la Fase Nacional d'espasa M-17, prova classificatòria pel Campionat d'Espanya Cadet, amb un balanç força bo per les tiradores de l'INEFC. Finalment, 4 d'elles estaran entre les 24 escollides que disputaran la competició estatal cadet de més prestigi, sent així el Club Esportiu INEF el que més representants aportarà a aquesta competició. El dissabte es va disputar la prova per equips, on el nostre club va finalitzar en 5ª posició, un resultat insuficient per classificar-se pel Campionat d'Espanya (només es classificaven els 3 primers equips). Va ser tota una llàstima, ja que les nostres representants van estar per davant durant la pràctica totalitat de l'encontre. Finalment, la sort va ser esquiva per les olímpiques, que van perdre l'encontre de final de 8 per 38 a 36 a mans del Club de Esgrima Europeo de Madrid. El diumenge, les olímpiques van arribar a la sala amb la il·lusió de fer-se amb una de les 20 places que donaven accés a disputar la Fase Final del Campionat d'Espanya Cadet Individual. Sense cap mena de dubte, la ràbia de no haver aconseguit la classificació per equips el dia anterior, els hi va donar un plus d'energia per afrontar amb més agressivitat els assalts de la poule. La Irene Benedicto va fer 6 victòries, la Patrícia Jiménez 5, Rosa Cuevas, Helena López i Camila Lucía Pérez 4, Manuela Hincapié 3 i Núria Rubio no va fer cap victòria, amb la qual cosa no va poder passar la poule. A les eliminatòries directes la sort va ser dispar per les nostres tiradores, fins i tot algunes d'elles es van haver d'enfrontar entre elles, la qual cosa va ser una veritable llàstima. La que pitjor fortuna va tenir va ser la Manuela, que no va poder superar la directa de 64, caient eliminada per 9 a 15 per Vera Araque del SAV. A la eliminatòria directa de 32 Irene va superar per 15 a 9 a Marta Martínez del SAV, Rosa per 15 a 14 a Sonia Rodríguez de la SAMA, i Patrícia i Helena es van haver de jugar entre elles qui anava al Campionat d'Espanya i qui entrava a la repesca. En aquesta ocasió va ser la Patrícia qui es va endur el gat a l'aigua, imposant-se per 15 a 13 a la seva companya. La Camila tampoc va poder superar aquesta ronda i va caure eliminada per Lorien Folguera del SAM, per un marcador de 5 a 15. A la directa de 16 el enfrontament va ser entre Irene i Rosa, guanyant la Irene per 15 a 11. Per la seva part, Patrícia va ser eliminada per 14-15, a mans de Altea Martín del CSA. Irene va ser la única de les olímpiques present a la final de vuit, però va arribar amb les forces molt justes i no va poder superar a Sara Fernández del CEE, caient per 9 a 15, i havent-se de conformar amb la 5ª posició de la classificació general final, un magnífic resultat. La Helena i la Camila van tenir una segona oportunitat a la repesca, on totes dues van superar la primera ronda, en uns enfrontaments gens fàcils. La Helena va derrotar per 15 a 12 a l'ampostina Ana Delhom, i la Camila a la grancanària Elena Afonso per 15 a 13. El següent combat era el que donava el passaport pel Campionat d'Espanya, i la Helena no va desaprofitar-ho, vencent a la valenciana Vera Araque per 15 a 9. Però la Camila no va tenir la mateixa fortuna, i va ser derrotada per 10 a 15 per la madrilenya María Sheila García, qui li va barrar el pas a la Fase Final del Campionat d'Espanya. Podem estar orgullosos del paper realitzat per totes les olímpiques, que van lluitar al màxim per ser alguna de les 24 escollides, i que han tornat a demostrar el gran potencial d'aquest jove grup d'espasistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
