Per què... ha costat tant la primera medalla olímpica?
En les 28 precedents edicions dels Jocs Olímpics el medaller de l’esgrima espanyola sempre ha estat en blanc. Els Jocs Olímpics de l’era moderna han hagut de viure en 3 segles diferents per deixar passar 112 anys des de la primera edició dels Jocs moderns fins Beijing’2008 on l’espasista José Luís Abajo, Pirri, ha assolit un bronze històric. Els motius pels quals l’espera s’ha fet tant llarga són molts, i les anàlisis, diverses. La realitat és que l’esgrima espanyola, una de les precursores de l’estudi de l’esgrima en els segles XVI i XVII, va anar deixant de forma progressiva l’hegemonia de l’esgrima en països molt propers com Itàlia i França, que van ser capaços de generar escoles d’esgrima pròpies, dotades de gran rellevància i, sobre tot, d’un gran desenvolupament arreu dels seus territoris. D’altres països van aconseguir crear també escoles pròpies, com el cas de l’hongaresa, en base a una evolució de l’escola italiana, o com és el cas del sistema alemany, si més no d’espasa, com a contraposició a l’escola francesa. Ni a Catalunya, ni a Espanya vam ser capaços de trobar un tret identificatiu propi. Per què? La resposta és digna d’un estudi de tesi doctoral –us animo a que la fem plegats!- però a hores d’ara els intents de respostes han de ser molt, massa reduccionistes: potser per excés d’orgull propi entre els diferents mestres; potser per la recurrent mania –encara massa extensa- de menystenir la feina dels altres; potser per desídia o manca de perspectives de futur. La realitat ens diu que en aquests 5 o 6 segles que han passat des de Jaume Pons (1474) i Jerónimo de Carranza (1569) fins els nostres dies s’ha perdut la iniciativa en l’estudi i la pràctica de l’esgrima. Si ens comparem amb els nostres veïns francesos podrem comprovar les diferències: França és el primer país del medaller olímpic d’esgrima de la història amb 115 medalles, les mateixes que Espanya té en TOTS els esports al llarg de la història. En esgrima en tenim una sola, com Portugal o Argentina. Altres exemples poden ser Itàlia amb 114 medalles o Hongria amb 82... o d’altres països menys potents com Romania amb 14, Suïssa amb 8 o Dinamarca amb 6. Els resultats no són l’únic indicador que ens diferencia del país veí; la seva estructura és envejable, com la seva organització i la voluntat de fer les coses bé i, sobre tot, les diferències en nombre de practicants: mentre Espanya tenia l’any 2006 un total de 1469 llicències en 81 clubs actius, França en tenia 59108 en més de 750 clubs. I què hem de fer? Aprendre, compartir els aprenentatges, respectar la feina dels altres i agrair l’esforç de tots els que s’hi dediquen a l’esgrima: mestres, tiradors, dirigents, famílies i d’altres col·lectius que incideixen en el nostre esport... i treballar, buscant la qualitat en el dia a dia, fugint de mètodes ancorats exclusivament en vivències personals i cercant nous mitjans de treball, més creatius, actuals i dinàmics. Potser així no haurem d’esperar altres 112 anys fins assolir la primera medalla per a un tirador o tiradora catalans.
Xavier Iglesias
Fonts: Memoria deportiva RFEE 2006 i http://www.escrime-ffe.fr/Site_FFE/ffe/chiffres.htm [consulta 15-9-08]
En les 28 precedents edicions dels Jocs Olímpics el medaller de l’esgrima espanyola sempre ha estat en blanc. Els Jocs Olímpics de l’era moderna han hagut de viure en 3 segles diferents per deixar passar 112 anys des de la primera edició dels Jocs moderns fins Beijing’2008 on l’espasista José Luís Abajo, Pirri, ha assolit un bronze històric. Els motius pels quals l’espera s’ha fet tant llarga són molts, i les anàlisis, diverses. La realitat és que l’esgrima espanyola, una de les precursores de l’estudi de l’esgrima en els segles XVI i XVII, va anar deixant de forma progressiva l’hegemonia de l’esgrima en països molt propers com Itàlia i França, que van ser capaços de generar escoles d’esgrima pròpies, dotades de gran rellevància i, sobre tot, d’un gran desenvolupament arreu dels seus territoris. D’altres països van aconseguir crear també escoles pròpies, com el cas de l’hongaresa, en base a una evolució de l’escola italiana, o com és el cas del sistema alemany, si més no d’espasa, com a contraposició a l’escola francesa. Ni a Catalunya, ni a Espanya vam ser capaços de trobar un tret identificatiu propi. Per què? La resposta és digna d’un estudi de tesi doctoral –us animo a que la fem plegats!- però a hores d’ara els intents de respostes han de ser molt, massa reduccionistes: potser per excés d’orgull propi entre els diferents mestres; potser per la recurrent mania –encara massa extensa- de menystenir la feina dels altres; potser per desídia o manca de perspectives de futur. La realitat ens diu que en aquests 5 o 6 segles que han passat des de Jaume Pons (1474) i Jerónimo de Carranza (1569) fins els nostres dies s’ha perdut la iniciativa en l’estudi i la pràctica de l’esgrima. Si ens comparem amb els nostres veïns francesos podrem comprovar les diferències: França és el primer país del medaller olímpic d’esgrima de la història amb 115 medalles, les mateixes que Espanya té en TOTS els esports al llarg de la història. En esgrima en tenim una sola, com Portugal o Argentina. Altres exemples poden ser Itàlia amb 114 medalles o Hongria amb 82... o d’altres països menys potents com Romania amb 14, Suïssa amb 8 o Dinamarca amb 6. Els resultats no són l’únic indicador que ens diferencia del país veí; la seva estructura és envejable, com la seva organització i la voluntat de fer les coses bé i, sobre tot, les diferències en nombre de practicants: mentre Espanya tenia l’any 2006 un total de 1469 llicències en 81 clubs actius, França en tenia 59108 en més de 750 clubs. I què hem de fer? Aprendre, compartir els aprenentatges, respectar la feina dels altres i agrair l’esforç de tots els que s’hi dediquen a l’esgrima: mestres, tiradors, dirigents, famílies i d’altres col·lectius que incideixen en el nostre esport... i treballar, buscant la qualitat en el dia a dia, fugint de mètodes ancorats exclusivament en vivències personals i cercant nous mitjans de treball, més creatius, actuals i dinàmics. Potser així no haurem d’esperar altres 112 anys fins assolir la primera medalla per a un tirador o tiradora catalans.
Xavier Iglesias
Fonts: Memoria deportiva RFEE 2006 i http://www.escrime-ffe.fr/Site_FFE/ffe/chiffres.htm [consulta 15-9-08]
--> Article publicat a la revista SOM el SAM (2008)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada