Per què...en l’esgrima qui no enganya no guanya?

Per què...en l’esgrima qui no enganya no guanya?

Segons un dels principals estudiosos de l’esgrima, Guy Azémar (1999), els factors que condicionen el rendiment en l’esgrima no es limiten a una bona condició física o tècnica, sinó que són determinants per a l’èxit competitiu l’atenció visual, la coordinació ull-mà i l’ajustament postural davant de les moltes situacions de combat que es produeixen. L’atenció, per exemple, és el principal requeriment per a l’anticipació, i, aquesta, una de les principals qualitats que ha de tenir un tirador.
Bruna Rossi i Vincent Nougier (1995) també consideren més important per a l’esgrima la capacitat d’elaborar processos mentals en relació a un adversari, per sobre de qualitats físiques o tècniques. Aquests processos es desenvolupen d’acord a una gran pressió temporal, incertesa en les reaccions del contrari i, fins i tot, situacions de fatiga; una mena de “combat mental” que donarà la victòria a qui millor gestioni aquets sistemes d’elaboració de la informació. De fet, aquest autors fan un divertit paral•lelisme entre un tirador i un PC: consideren la tècnica, la condició física i el material com el Hardware, mentre que la tàctica n’és el Software.
El mateix, V. Nougier (1992) ja analitzava anteriorment els processos mentals de les accions esportives i aconsellava treballar a un ritme més lent en els nens per tal d’adequar el seu ritme de tractament de la informació a una correcta relació entre l’elevada velocitat d’execució en l’esgrima i la necessària precisió en les accions.
Berndt Barth (1994) ens apropa a la preparació de les competicions mitjançant un entrenament estratègic i tàctic, d’acord a les principals components que el determinen: La presa d’informació (sensacions, percepcions, discriminacions...), l’elaboració d’informació (planificar, decidir, anticipar...) i el seu emmagatzematge (reconèixer, aprendre, memoritzar...)... i com a exemple de preparació tàctica dels tiradors proposa la simulació d’assalts amb companys que imiten les accions d’adversaris directes. L’esgrima, com esport individual d’oposició requereix un tipus d’entrenament integrat que, seguint pautes com les d’alguns esports col•lectius (F. Seirul•lo), combini la complexitat dels seus factors de rendiment: s’ha de planificar l’entrenament integrant el treball tècnic amb el tàctic, amb la condició física i, com no, amb els factors motivacionals dels tiradors.
Giancarlo Toran (1995) diu que “sense adversari no hi ha tàctica”. L’autor considera que la tàctica apareix com a conseqüència de l’engany, i aquest requereix un adversari que pensi. La finta és l’engany per definició. De fet, la tàctica té com a objectiu provocar una errada en el contrari que pugui ser aprofitada per tocar. El mateix autor proposa dos tipus de fintes a treballar: les fintes tècniques, que provoquen una reacció automatitzada (p.ex. en espasa, finta de cop recte, per provocar la parada de 8a “automatitzada”, i es guanya el tocat amb “passe”), i les fintes tàctiques, que pretenen amagar la informació real per provocar un error en la decisió del rival (p.ex. sobre les preparacions d’atac del rival fer finta de parada de 8a, i en veure l’acció d’atac real, anticipar-se amb un contraatac).
En l’esgrima, qui no enganya no guanya.

Referències

Azémar G. SdS; 1999, 45.
Barth B. SdS; 1994, 31.
Nougier, V. SdS; 1992, 25.
Rossi B, Nougier V. SdS; 1995, 35.
Toran G. SdS; 1995, 32.


Xavier Iglesias
Article publicat a Som el Sam núm. 16 (Juny 2005)